Activitats intersticials i Pa amb tomàquet
Durant el meu temps a nunart, principalment he dedicat temps a digerir el procés que va portar a la presentació de la meva última peça, Latente.
M’he preguntat què significa digerir alguna cosa que no és menjar i si això és una acció que puc fer activament o si és quelcom que de totes maneres em succeeix.
He jugat amb paraules com menjar, digerir, absorbir nutrients, excretar i fertilitzar, i les he substituït per moments i aspectes del meu procés artístic: coses que he llegit o vist, persones i pràctiques amb qui he treballat, la manera com m’han alimentat, el material que s’ha creat, la manera com ha sortit del meu cos per, potser, reverberar en un altre cos.
La sensació de buit i pèrdua, acompanyada d’un compliment trencador que ràpidament desapareix, ha generat un estat de no saber què fer ara. Estic força segura que molts artistes escènics experimenten aquest estat després de crear obres.
Ser aquí i prendre temps per permetre que aquests sentiments simplement siguin és quelcom que anomenaria un privilegi.
Poder fer art també és un privilegi.
El tema del privilegi em va portar a invertir en alguna cosa que volia explorar des de fa molt temps però que mai havia tingut l’oportunitat de fer:
treballar artísticament amb l’amor i la gratitud aclaparadors que sento per la meva àvia, amb el constant sentiment d’enyorança per ella i amb una estranya malenconia anticipada pel dia que ja no hi sigui.
ELLA i la seva experiència corporal s’han convertit en la font de la meva pràctica diària aquí a nunart. He tingut moltes trucades telefòniques amb ella, m’he submergit en la seva pràctica de xiular i he escoltat i ballat les seves cançons preferides.
Durant el procés creatiu de Latente, vaig intentar superar els límits de la meva experiència viscuda i ampliar la meva percepció empatitzant amb altres corporalitats i existències. Ho vaig fer amb persones que ni tan sols he conegut però que sempre m’han fascinat, intentant sentir el que senten.
Aquesta vegada, m’he dedicat a l’existència corporal de la meva àvia: la seva vida de treball interminable i cures, la seva vida sota estructures patriarcals pesades i la seva falta de llibertat fins i tot per cantar o ballar… amb el desig de donar-li un privilegi que ella no té però que, per alguna raó, jo sí.
Crear una història multiversal d’ella.
Reescriure un passat alternatiu que, alhora, és una mena de futur.
Convidar-la i deixar-la moure en el meu context, mentre jo em moc en el seu… a través d’aquesta petita dansa de l’entremig.
A la sala trobareu algunes partitures amb què podeu interactuar al vostre ritme. Són una proposta per fer una ullada a com he passat els meus dies a nunart. Podeu seguir el vostre propi ordre.
Al final, hi haurà menjar de la meva infància que ella preparava cada dia per a mi, i que, casualment, és una de les tapes més comunes a la tradició catalana. També l’he menjat gairebé cada dia com a part de la meva pràctica.
Durada: 30-40 minuts (l’espai estarà obert durant 30 minuts i interpretaré algunes de les partitures durant un màxim de 10 minuts al final).
El pa amb tomàquet es fa fregant el tomàquet sobre el pa i afegint-hi oli d’oliva i sal.
S’origina com una tradició dels “pobres” i es feia per hidratar el pa sec i omplir les seves estructures de nou amb humitat i vitalitat. Un tomàquet podia donar vida a diverses llesques de pa.
El pa amb tomàquet es serveix i es menja arreu de Catalunya com un aperitiu o tapa quotidiana, i resulta que la meva àvia el preparava exactament de la mateixa manera per a mi cada dia quan era petita. Pa amb tomàquet fregat.
